Es parla de resiliència

Els diccionaris diuen que resiliència és la capacitat de recuperació d’una comunitat o d’un ecosistema després d’una pertorbació. No és estrany, doncs, que aquesta paraula s’apliqui a la situació actual de la població humana després de l’impacte del coronavirus.

Però, amb la paraula, no tenim més que una idea abstracta. A més, la capacitat de sortir-nos-en depèn del tipus de pertorbació: els virus no afecten les construccions, i els terratrèmols no modifiquen el funcionament de l’organisme.

El tema és complex, però, com que la societat humana consisteix en un conjunt de relacions que sorgeixen sobre la base econòmica, i aquesta base econòmica no és altra cosa que l’explotació dels recursos naturals, l’experiència històrica ens proporciona valuoses orientacions:
1) A l’Antic Testament s’explica que, si no estalviem en les èpoques d’abundància (les vaques grosses), quan arriben els temps de penúria (les vaques flaques) ho passarem malament. És un exemple de resiliència condicionada a una conducta previsora de la societat humana.
2) La tradició egípcia va tenir més llarga durada que la grega degut a la monotonia del ritme estacional de les avingudes del riu Nil, en una zona deltaica sense terratrèmols ni incendis. En canvi, l’alternança de diversos tipus de catàstrofes a la Hélade provocava que, de tant en tant, la civilització grega hagués de tornar a començar (està explicat al Timeu de Plató). Aquí tenim un exemple de com una causa externa com la geografia condiciona la resiliència d’una
societat.
3) La Història de les revolucions i les guerres ens ha deixat claríssim que els sistemes socials poden esclatar per contradiccions generades per causes internes i externes alhora, quan els conflictes s’aguditzen en cas de crisi econòmica. La capacitat de recuperació, en determinats casos, ha estat sorprenent, però, en general, els imperis acaben caient.
4) El domini de la natura per part de l’espècie humana no és complet (diria que no pot ser-ho, ja que som part de la natura) ni tan sols en l’època actual. No controlem els terratrèmols, ni els tsunamis, ni els virus.
5) Ens és difícil controlar-nos a nosaltres mateixos, tal com demostren els vessaments de sang inútils, el continuat malbaratament de recursos, les destruccions de ciutats i infraestructures, o accidents com el de Txernòbil o del Prestige, per posar uns pocs exemples. També cal dir que hi ha valuoses mostres d’autocontrol, com els tractats internacionals que han funcionat, el control de natalitat a la Xina, etc.

Com en el cas de Santa Bàrbara, ens recordem de la Resiliència quan trona. Deixant de banda els components externs, que fan que la resiliència depengui de la sort, anem a veure si som capaços de corregir els defectes crònics que ens aboquen a nous desastres. Cal que ens dotem d’una estratègia a llarg termini per prevenir-los i superar-los.

Tal com entenc l’Ecosocialisme, es tracta d’aprofundir i consolidar dos tipus de pactes:
– Pacte entre els humans sobre la natura per ajustar-nos a un model respectuós.
– Pacte de col·laboració entre persones i països per actuar de forma pacífica, democràtica,
justa, eficaç, coordinada i sostenible.

Fa més de quaranta anys que es defensen propostes ecosocialistes. En aquest sentit caben les aportacions de tota mena. Per exemple, proposo abandonar el culte a l’eficiència en l’aspecte que té de subproducte de la competitivitat capitalista, i substituir-lo per la cultura de treballar i ser feliços.

Crec que un dels factors de la resiliència és treballar amb un marge, afavorint la creativitat i permetent les redundàncies (tal com fa la natura). Això té molt a veure amb el repartiment del treball, la valoració de totes les formes de treball, la reducció de la mobilitat, la reorganització territorial i la diversificació de les economies. Un altre aspecte seria l’eliminació de factors de risc perillosos com les armes i centrals nuclears, i la reducció dràstica dels pressupostos d’armament per dedicar més diners a les despeses socials. I el millorament de l’ONU, cosa que també fa anys que se’n parla. No seria més lògic, en la situació actual, per exemple, substituir França per la Comunitat Europea i substituir Anglaterra per l’Índia, com a membres permanents del Consell de Seguretat, i alhora establir que pel dret a vetar siguin necessaris tres en lloc d’un? Com sempre passa, si no hi ha una transformació gradual, hi haurà un daltabaix, però canviar, canviarà.

Josep Ramon Aragó, abril de 2020.

Josep Ramon Aragó es activista d’En Comú Podem Santa Coloma i membre de la sectorial de Medi Ambient de Catalunya en Comú.