salut

Covid-19 y su impacto en la mujer

Covid-19 y su impacto en la mujer.

Este texto está basado en el Informe Impacto de Género del Covid-19 realizado por el Instituto de la Mujer.

La pandemia que nos azota está afectando de manera diferente a mujeres y hombres en diversos aspectos como son por ejemplo: la sobrecarga del trabajo sanitario y servicios sociales; la centralidad de las tareas de cuidados; el hecho de que las mujeres sufrimos mayor precariedad y pobreza laboral y por tanto sufrimos más las consecuencias de esta situación; así como el aumento de las violencias machistas.

En contextos de confinamiento como el que vivimos, las mujeres que sufren violencia de género, las mujeres víctimas de trata y explotación sexual, así como las trabajadoras sexuales, constituyen colectivos especialmente vulnerables.

En el caso de las mujeres víctimas de violencia de género sus riesgos se agravan, ya que se ven forzadas a convivir con su agresor. En este sentido, la ONU ha realizado un llamamiento mundial para actuar frente al repunte de la violencia de género durante la pandemia y en situaciones de aislamiento.

Los datos recogidos a nivel estatal durante el periodo de confinamiento por la COVID-19 reflejan el aumento de las peticiones de ayuda por violencia de género.

La crisis generada por el Coronavirus ha situado a los cuidados en el centro y a las mujeres en la primera respuesta a la enfermedad. Esta crisis tiene además una dimensión social importante en el ámbito privado que actúa como amortiguador de aquella y que, nuevamente coloca a las mujeres al frente de la respuesta a la enfermedad, ya que son las que realizan la mayor parte del trabajo doméstico: el 70% de las tareas de cuidado recae en las mujeres.

Además, a las dificultades habituales de conciliación y falta de corresponsabilidad debe sumarse el cierre de los centros educativos, el teletrabajo y el confinamiento de la población en sus domicilios, provocando una sobrecarga de trabajo si no se ponen en marcha mecanismos de corresponsabilidad desde todos los ámbitos; administraciones, empresas y hogares. Especialmente afectadas son las familias monoparentales, ocho de cada diez encabezadas por mujeres.

Esta situación también está generando, en ocasiones, un aumento de la brecha digital de género, sobre todo en aquellos hogares más vulnerables con dificultades de acceso a internet y a dispositivos electrónicos que impiden el mantenimiento del empleo en un contexto en que el teletrabajo se muestra como una de las pocas vías para ello. Opción de la que no disponen las personas con empleos precarios o en la economía informal, muchas de las cuales son mujeres. El confinamiento de la población y la paralización de la actividad empresarial tendrán repercusiones negativas en el empleo de las mujeres. Las trabajadoras del hogar son uno de los colectivos a quien más afecta la crisis del coronavirus.

En conclusión, los condicionantes de género determinan la diferencia del impacto de la crisis en mujeres y hombres. El rol tradicional de cuidadoras asignado a las mujeres les otorga un grado de presencia en la respuesta a la enfermedad que debe ser tenido en cuenta en el abordaje de la crisis. Ignorar el impacto de género en las consecuencias económicas y sociales agravará las desigualdades.

Para evitarlo, las mujeres deben formar parte tanto de la respuesta directa como de la toma de decisiones, es decir no pueden ser solo quienes proporcionan salud global mientras los hombres lideran. Así se ha entendido al constituir el Comité Científico COVID-19, integrado por tres mujeres y tres hombres de reconocido prestigio profesional y técnico.

Clari Organvídez es responsable de Dones En Comú Podem (artículo basado en el informe de Impacto de Género del Covid-19 del Instituto de la Mujer)

 

Posted by in Articles, Feminisme, Sin categoría
Experiències primaverals en la sanitat pública

Experiències primaverals en la sanitat pública

 No conec prou bé l’evolució de la sanitat pública com per generalitzar. Simplement puc aportar un petit comentari personal, com a usuari de molts anys.

 Com que la meva malaltia no té relació amb el COV-19, era lògic que m’aplacessin una intervenció pendent. Cosa comprensible donada la força amb que s’estava estenent la pandèmia i la gran quantitat d’energies que calia mobilitzar per frenar-la.

 Ja se sap que no totes les malalties infeccioses són iguals, i que davant d’una cosa nova no hi ha experts en el tema ni solucions ràpides i no es pot fer altra cosa que anar fent proves fins trobar les mesures més adequades.

Realment, em trobava més pendent de resoldre els problemes de la situació de confinament i del seguiment de l’evolució global del coronavirus que de la urgència de la meva operació. Ja em conformava amb l’aplaçament i no em molestava gens que m’anul·lessin les visites prèvies. De cop em telefonen des de Can Ruti que tinc dia i hora assenyalat.

Això volia dir que, tot i la feinada de tractar centenars de casos de virus, existia un sector de l’Hospital desinfectat i em podien operar al cap de pocs dies. L’operació va ser plantejada buscant la forma més adequada a la malaltia concreta i al pacient, i va ser un èxit que posava de manifest una excel·lent feina professional. Ja passat a la 6ª planta em vaig trobar amb poca gent als passadissos i amb un ambient de feina tan competent i eficaç com no havia vist en tota la vida. Gent ben organitzada, la majoria dones, disposades a fer un treball de qualitat, que no estan per punyetes però saben cuidar els detalls importants, i fins i tot són comprensives i amables. Com exemple diré que a la nit, per no despertar-nos a tots, a vegades entrava la infermera amb una llanterna per solucionar qualsevol problema.

Torno a casa, restablint-me poc a poc. Havia de concretar una visita indispensable al CAP de Singuerlín. Pateixo perquè no sé a quin telèfon trucar i que poden estar comunicant tot el matí. Faig una prova i…Oh sorpresa, a la primera! M’atén una persona humana, que entén perfectament el que busco i em diu que passarà la nota al centre que em correspon i m’avisaran des d’allà. Doncs, oh miracle! No em va donar ni temps d’angoixar-me que ja m’estaven telefonant, amb el meu expedient obert allà al davant, donant-me a escollir les opcions d’horari.

Aquest mes d’abril ha estat tan intens que, a més de lamentar els morts i aplaudir l’abnegació de les treballadores i treballadors de la sanitat pública, tots hem tingut ocasió d’aprendre alguna cosa. Es veu que els hospitals funcionen millor si les famílies es limiten a aportar un sol representant per cada malalt, si s’extremen les mesures higièniques i es respecta el silenci, etc. Cadascú ha de complir la seva responsabilitat. El que m’ha semblat veure clar, l’alegria primaveral guanyada, és pensar que sí, que es pot millorar, que es poden revertir les retallades (i el mal rotllo que generen), que es poden canviar les estructures obsoletes, que es pot separar el gra de la palla i avançar cap una situació en què totes i tots col·laborem en la salut pública, no només com a beneficiaris, sinó també participant-hi amb una actitud responsable.

Josep Ramon Aragó, és activista d’En Comú Podem Santa Coloma i membre de la sectorial de Medi Ambient de Catalunya en Comú

Posted by in Articles, Sin categoría
Es parla de resiliència

Es parla de resiliència

Els diccionaris diuen que resiliència és la capacitat de recuperació d’una comunitat o d’un ecosistema després d’una pertorbació. No és estrany, doncs, que aquesta paraula s’apliqui a la situació actual de la població humana després de l’impacte del coronavirus.

Però, amb la paraula, no tenim més que una idea abstracta. A més, la capacitat de sortir-nos-en depèn del tipus de pertorbació: els virus no afecten les construccions, i els terratrèmols no modifiquen el funcionament de l’organisme.

El tema és complex, però, com que la societat humana consisteix en un conjunt de relacions que sorgeixen sobre la base econòmica, i aquesta base econòmica no és altra cosa que l’explotació dels recursos naturals, l’experiència històrica ens proporciona valuoses orientacions:
1) A l’Antic Testament s’explica que, si no estalviem en les èpoques d’abundància (les vaques grosses), quan arriben els temps de penúria (les vaques flaques) ho passarem malament. És un exemple de resiliència condicionada a una conducta previsora de la societat humana.
2) La tradició egípcia va tenir més llarga durada que la grega degut a la monotonia del ritme estacional de les avingudes del riu Nil, en una zona deltaica sense terratrèmols ni incendis. En canvi, l’alternança de diversos tipus de catàstrofes a la Hélade provocava que, de tant en tant, la civilització grega hagués de tornar a començar (està explicat al Timeu de Plató). Aquí tenim un exemple de com una causa externa com la geografia condiciona la resiliència d’una
societat.
3) La Història de les revolucions i les guerres ens ha deixat claríssim que els sistemes socials poden esclatar per contradiccions generades per causes internes i externes alhora, quan els conflictes s’aguditzen en cas de crisi econòmica. La capacitat de recuperació, en determinats casos, ha estat sorprenent, però, en general, els imperis acaben caient.
4) El domini de la natura per part de l’espècie humana no és complet (diria que no pot ser-ho, ja que som part de la natura) ni tan sols en l’època actual. No controlem els terratrèmols, ni els tsunamis, ni els virus.
5) Ens és difícil controlar-nos a nosaltres mateixos, tal com demostren els vessaments de sang inútils, el continuat malbaratament de recursos, les destruccions de ciutats i infraestructures, o accidents com el de Txernòbil o del Prestige, per posar uns pocs exemples. També cal dir que hi ha valuoses mostres d’autocontrol, com els tractats internacionals que han funcionat, el control de natalitat a la Xina, etc.

Com en el cas de Santa Bàrbara, ens recordem de la Resiliència quan trona. Deixant de banda els components externs, que fan que la resiliència depengui de la sort, anem a veure si som capaços de corregir els defectes crònics que ens aboquen a nous desastres. Cal que ens dotem d’una estratègia a llarg termini per prevenir-los i superar-los.

Tal com entenc l’Ecosocialisme, es tracta d’aprofundir i consolidar dos tipus de pactes:
– Pacte entre els humans sobre la natura per ajustar-nos a un model respectuós.
– Pacte de col·laboració entre persones i països per actuar de forma pacífica, democràtica,
justa, eficaç, coordinada i sostenible.

Fa més de quaranta anys que es defensen propostes ecosocialistes. En aquest sentit caben les aportacions de tota mena. Per exemple, proposo abandonar el culte a l’eficiència en l’aspecte que té de subproducte de la competitivitat capitalista, i substituir-lo per la cultura de treballar i ser feliços.

Crec que un dels factors de la resiliència és treballar amb un marge, afavorint la creativitat i permetent les redundàncies (tal com fa la natura). Això té molt a veure amb el repartiment del treball, la valoració de totes les formes de treball, la reducció de la mobilitat, la reorganització territorial i la diversificació de les economies. Un altre aspecte seria l’eliminació de factors de risc perillosos com les armes i centrals nuclears, i la reducció dràstica dels pressupostos d’armament per dedicar més diners a les despeses socials. I el millorament de l’ONU, cosa que també fa anys que se’n parla. No seria més lògic, en la situació actual, per exemple, substituir França per la Comunitat Europea i substituir Anglaterra per l’Índia, com a membres permanents del Consell de Seguretat, i alhora establir que pel dret a vetar siguin necessaris tres en lloc d’un? Com sempre passa, si no hi ha una transformació gradual, hi haurà un daltabaix, però canviar, canviarà.

Josep Ramon Aragó, abril de 2020.

Josep Ramon Aragó es activista d’En Comú Podem Santa Coloma i membre de la sectorial de Medi Ambient de Catalunya en Comú.

Posted by in Articles, Sin categoría
Santa Coloma Solidària

Santa Coloma Solidària

Estem vivint uns moments complicats, la situació de confinament actual per tal de frenar el Coronavirus ens obliga a donar el millor que tenim per ajudar a la resta. I la millor manera de fer-ho és quedant-nos a casa, cuidant-nos i cuidant als demés.

Avui més que mai, necessitem estendre la mà i donar suport a totes les mesures establertes per tal de garantir la cura de la gent. És cert que es podran fer les coses millor o pitjor, però ara no és el moment de batallar això, és el moment de treballar plegades per tal de fer front a aquesta pandèmia, doncs només si col·laborem unides, ens en sortirem!

Santa Coloma sempre ha estat una ciutat solidària, ho demostra des de fa anys i també en aquests moments, per exemple organitzant grups i xarxes on la gent fa de voluntària per portar el que necessita a qui no pot sortir de casa a fer la compra; veïns i veïnes que deixen un paper al portal de l’edifici oferint-se per qualsevol cosa que necessitin; obrint la wifi per tal que els i les joves i la infància tinguin accés garantit a la xarxa per tal de fer tasques educatives; persones que busquen pels armaris roba o el que faci falta per tal de fer material sanitari i fer-ho arribar allà on es necessita com farmàcies, residències… aquesta és la Santa Coloma que t’enamora, una ciutat que cuida lo millor que té, que és la seva gent.

Portem més de tres setmanes a casa només sortint per allò indispensable, ho estem fent molt bé. Totes sabem que és una situació que ens sobrepassa, però hem de continuar prestant atenció a allò que ens recomanen des del Govern. Potser ara venen els moments més complicats on la nostra situació anímica pot minvar, per això és important que parleu amb la gent, amb les vostres amistats, famílies… és important que expliquem com ens sentim i què ens passa, perquè els maldecaps si els compartim són més lleugers.

I per últim, moltes gràcies a totes aquelles treballadores que continuen fent la seva feina per cobrir les necessitats de totes. I sobretot  gràcies al professional sanitari i al personal (treballadores i educadores socials, auxiliars…) de centres de gent gran, centres de menors, de dones maltractades... MOLTES GRÀCIES! Demostreu que sou un pilar fonamental per a la nostra societat!

Jonatan Fornés, Regidor d’En Comú Podem Santa Coloma i Portaveu d’En Comú Guanyem a la Diputació de Barcelona

Posted by in Articles, Sin categoría
Nos falla la percepción

Nos falla la percepción

Hacia el año 430 antes de Cristo una terrible epidemia de peste asoló la civilizada Atenas. Tucídides describe cómo los médicos se encontraron en un principio totalmente impotentes frente a ella, debido a que ignoraban su naturaleza, y la mortandad fue en realidad más considerable entre ellos, pues eran los que más se exponían al contagio.

No nos parece tan lejano el tema, a la luz de la situación actual con el coronavirus. La diferencia es que, si bien tenemos una cierta idea científica sobre la naturaleza del virus, nos faltan mecanismos para identificarlo fácilmente. No vemos donde está. Únicamente disponemos de unos pocos tests que no cubren la demanda, y claro, también de los síntomas que aparecen en las personas que han caído enfermas.

No podemos reprochar a nuestra excelente vista humana que no perciba algo con un diámetro de una diezmilésima de milímetro. Acaso, si de algo estamos faltos, es de un buen olfato. Un perro puede distinguir un olor a cien metros y algunos insectos afinan todavía más con sus antenas. No hay más remedio que inventar un aparato que identifique virus a distancia. Nos sobra tecnología para ello.

Porque, lo de las precauciones entre personas a un metro o dos, son sin duda buenos consejos pero no están dirigidas directamente al virus. Se trata de la distancia que pueden recorrer las pequeñas gotitas producidas por la tos o el estornudo. Pero es que en una gotita de éstas caben hasta ¡un millón de virus! Hay que tener en cuenta que estos virus, tomados separadamente, pueden ser transportados por el aire y recorrer kilómetros, tal como ocurre con el polvo del Sahara que nos trae el viento del Sur. Considerando este tipo de movilidad de las partículas, puede darse el caso que nos hallemos en un espacio repleto de virus y no nos demos cuenta hasta que hayamos incorporado la cantidad suficiente de ellos para enfermar. Como en el aire los virus no se reproducen, para evitarlos es preferible situarse en un espacio abierto, donde las partículas de los virus se disipan y donde, además, actúan los rayos ultravioletas del Sol esterilizando el ambiente de forma natural.

No sirve encerrarnos en casa si no tenemos la seguridad de que está limpia de virus. De hecho, las principales concentraciones de virus se dan en sitios cerrados como hospitales y residencias. El meollo de las medidas de confinamiento consiste en que no van dirigidas contra el virus, como sería el caso de una medicina, sino que van dirigidas contra el contacto humano, por el peligro de contagio. Con estas medidas evitamos el contacto en la calle y lo favorecemos en casa, donde se hace necesario un mecanismo de identificación de virus seguro y rápido.

Josep Ramon Aragó, 2 de marzo de 2020

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Posted by in Articles, Sin categoría